Parti Communiste Français (PCF) (Partit Comunista Francès)

Durant la Guerra Civil Espanyola el Partit Comunista Francès (PCF) i les Brigades Internacionals van teixir una xarxa de col·laboració tan estreta que va acabar esdevenint el motor logístic, humà i organitzatiu més gran d'ajuda a la Segona República. Més enllà de les directrius enviades des de Moscou per la Komintern a través de dirigents com Georgy Dimitrov, el partit liderat per Maurice Thorez va assumir la responsabilitat operativa de coordinar el pas dels voluntaris d'arreu del món cap al front espanyol. La seu central del PCF al carrer Lafayette de París, juntament amb les oficines del sindicat CGT, es van transformar immediatament en centres de reclutament on delegats clau com André Marty —qui més tard controlaria la base de formació d'Albacete— recollien documentació, facilitaven identitats falses i coordinaven revisions mèdiques amb el suport de metges afins a l'organització. Un cop superat aquest filtre a la capital, els voluntaris viatjaven cap al sud amb bitllets de tren facilitats pel partit fins a arribar a la xarxa fronterera de Perpinyà, dirigida per Jean Olibo, on militants locals de la Catalunya Nord com Joseph i Pierre Rous s'encarregaven d'organitzar les rutes a peu pels passos clandestins del coll de Banyuls i el coll de Belitres, esquivant la vigilància de la Gendarmerie. 

Aquest esforç organitzatiu va fer que l'estat francès aportés el contingent més nombrós de tot el voluntariat internacional, registrant exactament 8.962 combatents als llistats oficials d'Albacete, dels quals uns 3.000 van perdre la vida als fronts; la majoria eren obrers metal·lúrgics i miners procedents del conegut cinturó vermell de París i de les conques mineres del Nord-Pas-de-Calais. Aquesta aclaparadora presència va propiciar la creació d'unitats de combat pròpies de parla francesa de gran rellevància com la 14a Brigada Internacional (la «Marsellesa»), comandada pel general Walter (Karol Swierczewski), o els batallons Commune de Paris, Henri Barbusse, Six Février i el batalló André Marty integrat a la 12a Brigada. Tota aquesta mobilització es va haver de moure en la clandestinitat a causa de la paradoxa política que vivia el PCF: tot i ser un dels suports parlamentaris que sostenia el govern del Front Popular de Léon Blum, rebutjava frontalment la seva política oficial de No-Intervenció. Per trencar aquest aïllament, Thorez i el secretari de la Internacional Sindical Roja, Giulio Cerretti, van dissenyar la creació de France-Navigation, una companyia marítima secreta finançada per la República Espanyola que feia servir vaixells comercials com el Santander o el Guilvinec per transportar tones d'armes soviètiques, queviures i milicians des de ports com Marsella i Bordeus. Finalment, l'aliança històrica nascuda d'aquesta col·laboració no es va dissoldre amb la retirada dels brigadistes la tardor de 1938 ni amb el final de la guerra el 1939, sinó que l'aprenentatge militar, la disciplina de combat i l'estructura de cèl·lules clandestines adquirides a Espanya van ser els pilars fonamentals de la Resistència Francesa contra l'ocupació nazi a partir de 1940. Veterans brigadistes com Henri Rol-Tanguy —antic comissari polític de la 14a Brigada— van passar a liderar els Francs-Tireurs et Partisans (FTP), aplicant directament contra l'exèrcit alemany les tàctiques de guerrilla que havien après anys enrere combatent el feixisme als camps de l'Ebre, Madrid o el Jarama.