Bèlgica

Els voluntaris belgues de les Brigades Internacionals van formar un dels contingents més nombrosos i actius en la defensa de la Segona República Espanyola, amb una xifra que oscil·la entre els 2.400 i els 3.000 combatents. A diferència d'altres nacionalitats que havien de creuar oceans, la proximitat geogràfica de Bèlgica va facilitar un flux constant de voluntaris, principalment obrers de la conca minera de Valònia, estibadors del port d'Anvers i un fort component de jueus immigrants que ja havien fugit del nazisme a l'Europa Central. Malgrat que el govern belga va aprovar una llei de neutralitat que prohibia de forma estricta l'allistament i retirava la nacionalitat als qui marxaven a combatre, el Partit Comunista de Bèlgica i diversos sindicats van organitzar una eficaç xarxa clandestina que enviava els reclutes amb tren cap a París i d'allà cap a la frontera pirinenca. Majoritàriament es van enquadrar en unitats francomòfones de la XIV Brigada Internacional, especialment al Batalló Sis de Febrer i al cèlebre Batalló André Marty, tot i que els voluntaris flamencs sovint es van integrar en unitats d'origen germànic o neerlandès. Aquests combatents van patir un desgast brutal en fronts clau com la defensa de Madrid, les batalles del Jarama i Guadalajara, i la sagnant ofensiva de l'Ebre, deixant d'entre 500 i 900 caiguts en combat. La presència belga va tenir un pes cabdal també en la rereguarda mèdica catalana, gestionant l'emblemàtic Hospital Militar Internacional d'Ontinyent i diversos centres a Benicàssim. Quan els supervivents van retornar a Bèlgica a finals de 1938, van ser rebuts amb l'hostilitat legal de les autoritats, tot i que pocs anys després, durant la Segona Guerra Mundial, la gran majoria d'aquests veterans van aplicar la seva experiència militar clandestina convertint-se en els líders i dinamitzadors principals de la Resistència belga contra l'ocupació nazi.