Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD) (Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
El Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (Sozialdemokratische Partei Deutschlands, SPD) va tenir una relació altament complexa, tensa i marcat per la dualitat ideològica amb les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Des de l'any 1933, l'SPD havia estat il·legalitzat per Adolf Hitler, i la seva direcció a l'exili (Sopade), establerta primer a Praga i després a París, mantenia una línia política oficial molt estricta de rebuig al comunisme soviètic i de respecte a la política de no-intervenció de les democràcies occidentals. Per aquest motiu, la direcció oficial de l'SPD es va oposar formalment al reclutament i a l'enviament de voluntaris a les Brigades Internacionals, argumentant que el contingent militar a Espanya estava completament subordinat a la Komintern i a la política exterior de la Unió Soviètica, la qual cosa podia costar la instrumentalització o eliminació política dels seus militants.
Malgrat aquesta prohibició i la cautela de la cúpula, la pulsió antifeixista de les bases del partit va desbordar completament les directrius oficials de la Sopade. Centenars de joves militants de l'SPD, membres de la seva organització juvenil (Sozialistische Arbeiter-Jugend, SAJ) i exiliats que havien fugit del terror nazi cap a França, Txecoslovàquia o el canviant Sarre, van decidir desobeir el partit a títol individual i allistar-se a les Brigades Internacionals per combatre activament l'avenç del feixisme europeu.
Aquests voluntaris de l'òrbita de la socialdemocràcia alemanya es van integrar majoritàriament en unitats de parla germànica, compartint trinxeres amb els seus rivals comunistes en el Batalló Edgar André o el Batalló Thälmann (dins de la XI Brigada Internacional) i en el Batalló Centúria Thälmann. A les files de les Brigades, els militants de l'SPD van haver de conviure sota una fèrria disciplina militar imposada per comissaris polítics comunistes, fet que en molts casos va generar desconfiances profundes i persecucions internes contra els socialistes que criticaven l'hegemonia de Moscou al front.
D'altra banda, una part significativa dels voluntaris vinculats a l'SPD o a escissions d'esquerra com el Partit Socialista Obrer d'Alemanya (SAPD) va preferir esquivar les Brigades de control comunista i es va desplaçar a Catalunya per lluitar a les milícies del POUM o en les columnes anarcosindicalistes a Aragó, on trobaven un espai polític més afí. A més del combat a primera línia, molts socialdemòcrates amb formació acadèmica o sindical van exercir papers crucials en el Servei Sanitari Internacional de les Brigades Internacionals i en tasques de traducció o administració posterior.
En acabar el conflicte el 1939, la situació d'aquests brigadistes de l'SPD va esdevenir totalment tràgica: en haver lluitat a Espanya, el règim nazi els havia retirat la nacionalitat alemanya, convertint-los en apàtrides. Després de la retirada, la gran majoria van ser retinguts en pèssimes condicions als camps d'internament del sud de França (com Gurs, Argelers o Vernet d'Arièja), des d'on, amb la posterior ocupació nazi de França el 1940, molts van ser capturats per la Gestapo o lliurats per l'estat de Vichy i deportats directament cap als camps d'extermini de Dachau i Mauthausen, on una gran part va morir. Els pocs supervivents de l'SPD que van aconseguir escapar de l'horror nazi van utilitzar la seva valuosa experiència militar i clandestina a Espanya per incorporar-se a les xarxes d'espionatge aliades o a la Resistència antifeixista a la França ocupada.