Komunisticka Partija Jugoslavije (KPJ) (Partit Comunista de Iugoslàvia)
L'acció i la mobilització de la Komunistička Partija Jugoslavije (KPJ) durant la Guerra Civil espanyola van configurar un dels contingents militars més disciplinats, cohesionats i estratègicament rellevants de totes les Brigades Internacionals. Des del 1921, el partit comunista iugoslau es trobava en la més estricta il·legalitat, perseguit i delmat per la dictadura del rei Alexandre I i el posterior règim monàrquic. Per als quadres d'aquesta organització, l'ordre de la Internacional Comunista (Komintern) d'enviar voluntaris a l'Estat espanyol va ser vista com l'oportunitat ideal per adquirir experiència militar regular directa i forjar un exèrcit de combatents professionals que pogués liderar la futura revolució als Balcans.
Tot i operar des de la clandestinitat, la direcció de la KPJ —que en aquell moment estava patint una profunda reestructuració interna que encimbellaria Josip Broz "Tito" com a secretari general— va muntar una eficaç xarxa d'evasió i reclutament. La línia de captació es va centrar en estudiants iugoslaus a l'exili (especialment a Praga i París), miners de la conca de l'actual Bòsnia i Eslovènia, i obrers industrials. Desobeint les lleis del govern de Belgrad, que retirava la nacionalitat i empresonava qui viatgés a Espanya, la xarxa de la KPJ va aconseguir canalitzar prop de 1.600 voluntaris iugoslaus cap a la base d'Albacete, els quals van passar a la història amb el sobrenom llegendari dels Španci (els espanyols).
A causa de la seva estricta formació en la disciplina bolxevic i l'obediència cega a Moscou, els militants de la KPJ es van integrar unànimement en l'estructura d'exèrcit regular regular. L'alta concentració de voluntaris iugoslaus va permetre la creació d'unitats pròpies que van destacar com a forces de xoc d'elit: la Companyia Matija Gubec (dins del Batalló Georgi Dimitrov), el Batalló Đuro Đaković i, molt especialment, el Batalló Divisió de l'Ebre. Aquestes unitats van patir pèrdues humanes devastadores (prop de la meitat dels voluntaris iugoslaus va morir al front) en els escenaris més sagnants de la guerra, com la defensa de Madrid, el Jarama, Brunete i la batalla de l'Ebre, actuant sota un ferri control de comissaris polítics de la mateixa KPJ per evitar qualsevol desviació ideològica.
La desfeta republicana del 1939 va obrir un capítol de dispersió i captiveri en camps de concentració francesos com el de Gurs i el Vernet, on els quadres de la KPJ van mantenir les seves cèl·lules polítiques secretes actives. No obstant això, el veritable impacte històric d'aquesta relació es va manifestar pocs anys després, durant la Segona Guerra Mundial. Els prop de 250 veterans Španci que van aconseguir retornar clandestinament als Balcans van esdevenir el nucli dur, el cervell militar i els comandants d'elit de l'Exèrcit Popular de l'Alliberament de Iugoslàvia liderat per Tito. L'experiència militar regular forjada a les Brigades Internacionals va ser el factor decisiu que va permetre als partisans iugoslaus derrotar l'ocupació nazi de manera autònoma i fundar la Iugoslàvia socialista, on pràcticament tots els generals de l'exèrcit d'esquerres posterior al 1945 havien estat antics combatents als camps de batalla espanyols.