Juventud Comunista Ibérica (JCI) (Joventud Comunista Ibèrica)
La Juventud Comunista Ibérica (JCI) va mantenir una postura de total confrontació i rebuig cap al model de les Brigades Internacionals, convertint-se en la veu més bel·ligerant del marxisme dissident contra la influència de Moscou. Com a branca juvenil del Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM), la JCI compartia amb el seu partit matriu una ideologia revolucionària antiestalinista. Per a aquesta organització, les Brigades Internacionals no eren un simple contingent de solidaritat, sinó una eina de l'aparell de la Internacional Comunista (Komintern) per sufocar la revolució obrera i consolidar el control polític de la Unió Soviètica a l'Estat espanyol.
A través de la seva publicació oficial, Juventud Obrera, la JCI va criticar obertament la visió militar que defensaven els brigadistes i els partits comunistes oficials (com el PCE o el PSUC). Mentre les Brigades Internacionals prioritzaven la defensa d'una república democràtica clàssica per guanyar-se el favor de les potències occidentals, la JCI afirmava que l'única manera de derrotar el feixisme era mitjançant la insurrecció socialista i el control obrer de l'economia. Per aquest motiu, la joventut poumista va rebutjar qualsevol integració a les brigades oficials i va organitzar els seus propis canals de captació de voluntaris estrangers a través del Buró de Londres, canalitzant-los directament cap a les milícies del POUM als fronts d'Aragó i Madrid.
El xoc entre ambdues concepcions va culminar en tragèdia arran dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Després dels enfrontaments de carrer, el POUM i la JCI van ser declarats il·legals sota l'acusació falsa de ser agents feixistes. A partir d'aquell moment, la relació es va transformar en una persecució oberta: l'aparell de seguretat controlat per elements comunistes vinculats a les Brigades Internacionals i a la policia secreta soviètica (NKVD) va detenir massivament els dirigents de la JCI. Molts dels seus joves militants, així com els voluntaris estrangers que havien lluitat a les seves milícies, van ser tancats en presons clandestines o executats, deixant una profunda cicatriu de desconfiança i hostilitat dins de la història de l'esquerra revolucionària europea.