Associacions obreres
La resposta de la classe treballadora mundial davant la Guerra Civil espanyola va significar la mobilització obrera transfronterera més gran de la història contemporània, unificant milers de voluntaris sota una mateixa causa antifeixista, però reflectint també la profunda fragmentació ideològica del moviment obrer de l'època. L'enquadrament militar i logístic d'aquest suport estranger es va dividir en tres grans corrents ideològics: el comunisme de línia soviètica, l'anarcosindicalisme llibertari i la socialdemocràcia de tradició reformista, cadascun d'ells amb diferents models organitzatius sobre el terreny.
L'aparell més massiu i organitzat va néixer de la Tercera Internacional (Komintern) controlada per Moscou, la qual va centralitzar el reclutament clandestí a través dels partits comunistes locals i sindicats afins d’arreu d’Europa i Amèrica per constituir les oficials Brigades Internacionals. Més de 40.000 voluntaris —majoritàriament obrers industrials, miners i estibadors de països com França, Alemanya, Polònia, Itàlia i els Estats Units— es van incorporar a unitats d’estructura militar clàssica i jerarquitzada; un clar exemple d'això va ser la forta presència d'afiliats metal·lúrgics de la Confédération Générale du Travail (CGT) francesa, que van nodrir fronts sencers en batalles decisives.
En oposició directa a aquest model centralitzat, l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), d'orientació anarcosindicalista, va defensar una solidaritat basada en l'autonomia obrera i la revolució social. Els voluntaris llibertaris estrangers vinculats a les seccions de l'AIT rebutjaven integrar-se a les Brigades Internacionals per la seva disciplina militar d'estil clàssic i la seva dependència política de la Unió Soviètica. En el seu lloc, aquests obrers viatjaven de manera autònoma i s'allistaven a les milícies de base sindical de la CNT-FAI, formant unitats d'estil assembleari com la Centúria Sébastien Faure o el Grup Internacional de la Columna Durruti, on compaginaven el combat a la primera línia de foc amb la defensa de les col·lectivitzacions de terres i fàbriques.
Finalment, la socialdemocràcia i el laborisme internacional, representats per la Internacional Obrera i Socialista (IOS) i la Internacional Sindical Lliure, van viure una forta contradicció: mentre les seves direccions oficials acataven el Pacte de No-Intervenció promogut per França i la Gran Bretanya bloquejant l'enviament directe d'armes, les seves bases obreres van respondre de forma massiva. D'una banda, van recollir fons econòmics ingents de solidaritat humanitària i, de l'altra, milers de treballadors afiliats a partits socialistes i sindicats democràtics van desobeir les seves pròpies cúpules per allistar-se a títol individual a les Brigades Internacionals, integrant batallons obrers de parla anglesa com el British o el Lincoln nord-americà. Aquest mosaic organitzatiu es completava amb partits marxistes dissidents coordinats en el Buró de Londres, els quals finançaven i enviaven contingents obrers cap a les milícies del POUM (partit marxista revolucionari de l'Estat espanyol), evidenciant com el teixit associatiu obrer global va posar tots els seus recursos, sigles i divisions ideològiques al servei de la trinxera antifeixista.
En el cas de SIDBRINT s'utilitza aquest terme genèric per a totes aquelles organitzacions vinculades al moviment obrer a les quals van pertànyer molts brigadistes internacionals.