Associació Internacional de Treballadors (AIT)
La Guerra Civil espanyola va esdevenir el primer gran escenari de resistència armada global contra el feixisme, atraient prop de 35.000 voluntaris d’arreu del món. Tot i que la memòria d'aquesta solidaritat sovint s’identifica de manera exclusiva amb les Brigades Internacionals, el suport estranger va reflectir la profunda fractura ideològica que patia l’esquerra de l’època. En aquest context, la relació entre l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), d’orientació anarcosindicalista, i les Brigades Internacionals, tutelades per la Internacional Comunista (Komintern), va ser altament complexa, transitant d’una col·laboració antifeixista inicial a una forta rivalitat política i militar pel control de la revolució i de la guerra.
Aquesta divisió naixia de dues concepcions oposades de l'antifeixisme. L’AIT, refundada a Berlín el 1922 com l'hereva de l'ala llibertària de la Primera Internacional, defensava que la derrota de Francisco Franco era indissociable de la revolució social, la col·lectivització de la terra i l'autogestió industrial. Per contra, les Brigades Internacionals responien a la lògica de la defensa de la República burgesa i a la geopolítica de la Unió Soviètica, prioritzant la victòria militar a través d'un exèrcit regular centralitzat i posposant qualsevol canvi revolucionari per no alarmar les democràcies occidentals. Aquesta distincion es va traduir en estructures militars completament diferents sobre el terreny: mentre els brigadistes comunistes s'enquadraven en unitats clàssiques amb comissaris polítics, els militants de l'AIT rebutjaven la jerarquia i s'integraven en milícies populars de la CNT-FAI, com la Centúria Sébastien Faure o la Secció Italiana de la Columna Ascaso, on les decisions es prenien de manera assembleària.
La convivència va entrar en crisi oberta a l'hivern de 1936 amb el procés de militarització forçosa de les milícies i va esclatar definitivament durant els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, on l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM es van enfrontar per les armes al govern de la República i al PSUC (comunistes fidels a la línia de Moscou). A partir d'aquest punt, molts voluntaris llibertaris vinculats a l'AIT van patir la repressió de l'aparell estalinista, essent empresonats o marginats de la primera línia, tot i que ambdós corrents van seguir compartint el front de guerra i, posteriorment, el mateix destí tràgic de l'exili i els camps de concentració.