Companyia Durruti

A les files de les Brigades Internacionals, la Companyia Durruti va néixer com un intent políticament calculat per part de l'aparell comunista de fusionar el mite de l'anarquisme català amb la fèrria disciplina de la Komintern. Formada a finals de 1936 i integrada oficialment com la 2a Companyia del Batalló Hans Beimler (dins de la cèlebre 11a Brigada Internacional), aquesta unitat va rebre el nom del líder llibertari Buenaventura Durruti poc després de la seva mort a Madrid. L'objectiu del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i del PSUC era purament estratègic: utilitzar una icona de masses de la CNT per legitimar el procés d'absorció i militarització de les milícies populars, facilitant que els obrers i voluntaris d'origen anarquista s'enquadressin sota comandament militar convencional. La companyia presentava un caràcter marcadament plurilingüe i antifeixista, on s'agrupaven des de militants estrangers procedents del front d'Aragó fins a joves obrers de Barcelona que havien quedat commoguts per la caiguda de Durruti a la Ciutat Universitària. 

El paper militar de la Companyia Durruti va estar lligat de manera indestriable a les operacions més cruentes de l'Exèrcit Popular de la República durant els anys 1937 i 1938. Sota la bandera de la 11a Brigada, la unitat va rebre el seu bateig de foc defensant aferrissadament els accessos a la capital de l'Estat i participant posteriorment en l'ofensiva de la batalla de Brunete, on van haver d'aturar els sagnants contraatacs de la Legió i els regulars marroquins. La seva darrera gran actuació es va segellar en el desgast material i humà de la batalla de l'Ebre, lloc on la companyia va acabar sent pràcticament delmada mentre intentava mantenir les línies de resistència davant de la superioritat artillera franquista. Tot i portar un nom llibertari, la realitat interna de la unitat va estar sempre estretament vigilada pels comissaris polítics estalinistes, els quals s'asseguraven que l'esperit assembleari original fos substituït per la jerarquia militar, convertint la Companyia Durruti en una trista paradoxa històrica: un homenatge nominal a l'anarquisme utilitzat per consolidar el control comunista de la guerra.