Mexicans

Els voluntaris mexicans a les Brigades Internacionals van representar una de les mostres de solidaritat militar més profundes amb la Segona República, enquadrada en el ferm suport diplomàtic i humanitari que el govern del president Lázaro Cárdenas va oferir al bàndol republicà. Es calcula que uns 260 mexicans van creuar l'Atlàntic per lluitar directament a les files brigadistes contra el feixisme, tot i que la xifra total de combatents mexicans a Espanya (incloent-hi els qui es van allistar directament a l'Exèrcit Popular) oscil·la entre els 300 i els 500 segons diferents historiadors. Aquest contingent va destacar no només pel seu origen obrer, sindical i del Partit Comunista Mexicà, sinó també per la incorporació de grans intel·lectuals i artistes de renom. 

Tot i que inicialment es van dispersar per diverses unitats —molts d'ells integrats a la XV Brigada Internacional al costat de voluntaris nord-americans (com al Batalló Lincoln)—, es va arribar a formar una unitat amb identitat pròpia coneguda com el Cuerpo de Voluntarios "Benito Juárez García" (o Columna Benito Juárez), liderada en part per figures com Felipe Garrido Llovera. La participació mexicana va tenir un pes clau en dues àrees molt específiques del conflicte: l'artística i l'aèria. A les trinxeres i fronts va lluitar el cèlebre muralista David Alfaro Siqueiros, qui va assolir el rang de tinent coronel a l'exèrcit republicà, utilitzant també el seu art com a eina de propaganda, acompanyat de l'històric pintor i muralista Antonio Pujol, integrat al Batalló Espanyol de la XV Brigada. Paral·lelament, un destacat grup de pilots mexicans, encapçalats per Francisco Tarazona i Eduardo Verduzo, van defensar el cel de la República als comandaments dels caces de fabricació soviètica.  

El compromís de Mèxic amb els brigadistes es va tancar amb un cercle històric i humanitari l'any 1939. Quan la guerra es va perdre i les Brigades Internacionals ja s'havien dissolt, el govern mexicà no només va repatriar els seus voluntaris supervivents, sinó que va obrir les seves portes de bat a bat per acollir milers de refugiats i intel·lectuals espanyols exiliats que fugien de la repressió franquista, consolidant un dels lligams històrics més emotius de l'antifeixisme llatinoamericà.