Magrebins
L'imaginari col·lectiu de la Guerra Civil espanyola ha lligat, de manera gairebé indestriable, la presència magrebina al conflicte amb les tropes colonials de l'anomenat Exèrcit d'Àfrica. Els soldats regulars i rifenys van ser utilitzats com a força de xoc per les tropes del general Franco, en una explotació clarament tutelada per les estructures de la metròpoli. Tanmateix, sota l'èpica antifeixista de la República es va covar una realitat alternativa i profundament silenciada: la dels voluntaris magrebins que van lluitar a les Brigades Internacionals.
Es calcula que centenars de joves originaris del Marroc, Algèria i Tunísia van creuar l'Ebre o van defensar els accessos a Madrid integrats en les línies republicanes. Per a la gran majoria d'aquests combatents, la Guerra Civil espanyola no era un conflicte aliè: era la continuació directa de la seva pròpia lluita anticolonial. Comprenien amb lucidesa que si el feixisme triomfava a la península, el jou imperialista sobre les seves pròpies nacions a l'altre costat de la Mediterrània s'enduriria irremeiablement.
El perfil d'aquests voluntaris estava fortament vinculat a l'exili i a la militància obrera. Molts d'ells eren emigrants magrebins que vivien a França —especialment a París o Marsella— i que formaven part de sindicats o moviments pioners de l'esquerra nord-africana, com la Unió Anarquista o els comitès de defensa de la població indígena algeriana. Quan els comitès de solidaritat amb la Segona República van començar a organitzar-se a Europa, aquests militants no van dubtar a allistar-se en unitats de parla francesa, com el Batalló Commune de Paris o la XIV Brigada Internacional, aportant-hi la seva experiència política de base.
La trinxera, però, no els va estalviar el pes de les contradiccions. En el dia a dia dels fronts, els brigadistes magrebins van haver de conviure amb els prejudicis culturals i el xovinisme de part dels seus companys europeus, en un context històric on el pensament colonial encara impregnava gairebé totes les ideologies. A més, patien el dolor afegit de saber que, a les línies de foc enemigues, Franco enviava milers de compatriotes seus —sovint reclutats sota coaccions econòmiques i mentides religioses— a servir com a carn de canó. El combat dels magrebins de les brigades va ser, per tant, el de l'antifeixisme més exigent: el que lluitava per la llibertat d'Espanya mentre somiava, des de la mateixa línia de foc, amb la descolonització i l'alliberament del Nord d'Àfrica.
