Maçons
La presència de la francmaçoneria en la Guerra Civil espanyola s'ha associat gairebé sempre a la fòbia obsessiva del general Franco, que va perseguir els membres de l'orde sota el fantasma del "contuberni judeomaçònic". Tanmateix, en el si de les Brigades Internacionals, els maçons estrangers van formar una xarxa discreta però altament influent, unida pels principis universals de llibertat, igualtat i fraternitat, que van portar de manera literal fins a la primera línia de foc.
A diferència dels voluntaris comunistes, enquadrats sota una fèrria disciplina partidista, els brigadistes maçons responien a un imperatiu moral i humanista. Provenien majoritàriament de lògies de França, la Gran Bretanya i els Estats Units. Com que la maçoneria d'aquells països prohibia tradicionalment la militància política directa dins dels temples, per a molts d'ells fer el pas de viatjar a Espanya va ser una decisió profundament íntima, motivada pel col·lapse de les democràcies europees davant el feixisme.
Un dels espais on la seva presència va ser més determinant va ser el cos mèdic i d'organització. Gràcies al perfil intel·lectual i professional d'una gran part dels iniciats —metges, enginyers, periodistes i diplomàtics—, els maçons van ocupar llocs clau en la rereguarda sanitària i logística. Per a ells, l'ideal de la "filantropia universal" es va traduir en la creació d'hospitals de campanya i en la coordinació de l'ajuda humanitària per a la població civil, com ara l'evacuació de nens. Als hospitals de les brigades, no era estrany que metges i oficials ferits es reconeguessin entre si mitjançant subtils paraules de passada o gestos de fraternitat maçònica, establint ponts de solidaritat que anaven més enllà dels rangs militars.
Però aquesta xarxa també va patir una cruïlla ideològica asfixiant. Els maçons de les brigades es van trobar atrapats enmig de dos focs absolutistes: d'una banda, l'enemic franquista que prometia el seu extermini immediat; de l'altra, la desconfiança dels comissaris polítics estalinistes que controlaven les brigades. Per a l'ortodòxia comunista de la Komintern, la maçoneria era vista com una organització secreta, burgesa i potencialment aliada de l'espionatge capitalista. Això va obligar molts brigadistes a mantenir la seva condició de "germans" en la més absoluta discreció per evitar purgues internes o ser catalogats com a elements poc fiables.
Quan les brigades van ser desmobilitzades l'any 1938, el destí d'aquests homes va ser divers però tràgic. Els qui van caure presoners de Franco van ser sotmesos a judicis sumaris pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Els qui van aconseguir tornar a Europa es van trobar, pocs anys després, perseguits novament per l'ocupació nazi a França o sota la sospita dels serveis d'intel·ligència en la Guerra Freda. El seu llegat, despullat de la mística oficial, ens recorda aquells idealistes que van canviar els guants blancs i l'escaire pel fusell i el fang, convençuts que l'única manera d'edificar un temple a la humanitat era aturant la barbàrie a les trinxeres d'Espanya.
