Jueus
L'èpica de la Guerra Civil espanyola s'ha narrat sovint com un xoc de nacions i d'ideologies, però en el cor de les Brigades Internacionals bategava un desig de justícia que transcendia les fronteres geogràfiques i culturals. Entre aquells trenta-cinc mil voluntaris que van córrer a defensar el batec de la República, hi havia un contingent silenciós però extraordinàriament nombrós: prop de vuit mil brigadistes eren d'origen jueu, cosa que significava gairebé una cinquena part del total de les forces estrangeres. Per a ells, la terra d'Espanya no era només un front bèl·lic contra un general rebel, sinó la trinxera on calia aturar la marea de l'antisemitisme que ja començava a asfixiar Europa.
Aquells homes i dones van arribar de tots els racons del món: de la diàspora polonesa, de França, dels Estats Units, d'Àustria i, de manera molt significativa, del territori de la Palestina sota mandat britànic. Gràcies a la seva naturalesa cosmopolita, molts d'ells dominaven diverses llengües. Aquesta capacitat els va convertir en una peça indispensable en els serveis mèdics i d'infermeria del front, on la traducció i la comunicació ràpida entre metges francesos, ferits anglesos i milicians locals salvaven vides en qüestió de minuts. Metges compromesos es van convertir en caps sanitaris de divisions senceres sota el foc enemic.
La voluntat d'afirmació identitària d'aquests combatents va trobar el seu reflex més pur el desembre de 1937, quan es va fundar la Companyia Naftali Botwin, integrada dins la Brigada Dombrowski. Aquella unitat militar, formada majoritàriament per combatents jueus, es va batejar en honor a un jove comunista executat a Polònia. La companyia editava el seu propi periòdic en cicle yiddish i lluitava sota una premissa compartida: desmentir el vell i cruel mite del prejudici antisemita sobre la covardia del seu poble. El seu baptisme i el seu final es van segellar en escorxadors humans com la Batalla de l'Ebre, on van defensar la llibertat d'una terra estranya sabent que, a l'altre costat de la línia de foc, els aliats de Franco —l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini— eren els mateixos que planejaven l'extermini de les seves famílies.
Alçats en armes abans que les potències europees s’aixequessin davant la barbàrie, els milers de voluntaris jueus van escriure a Espanya les primeres pàgines de la resistència antifeixista global. Molts hi van deixar la vida, sepultats sota l'oblit d'una postguerra freda. Avui, però, les cartes guardades en vells calaixos, les fotografies en blanc i negre i el record dels qui van lluitar a Brunete o a Terol reivindiquen que, sota les sigles de la República, bategava la convicció històrica d'un poble que va triar combatre la foscor abans que el món s'enfonsés en la nit.
