Iugoslaus

Els voluntaris iugoslaus a les Brigades Internacionals, coneguts com els španci (els "espanyols"), van sumar entre 1.500 i 1.800 combatents que van viatjar clandestinament per donar suport a la Segona República. Aquest contingent, integrat per croats, eslovens, serbis, montenegrins i un destacat grup de 16 dones metgesses i infermeres, va ser reclutat en gran part pel Partit Comunista de Iugoslàvia a través d'una xarxa a París gestionada per Josip Broz Tito. 

Un cop al front, es van enquadrar en unitats com el Batalló Đuro Đaković i el Batalló Dimitrov, que més tard formarien la 129a Brigada Internacional. Sota les ordres de comandants com Vladimir Ćopić, van lluitar en escenaris clau com Madrid, Brunete, Belchite i la Batalla de l'Ebre, on gairebé la meitat dels efectius va perdre la vida. Després de la retirada de 1939 i del seu pas pels camps de concentració francesos, els supervivents van aplicar aquesta valuosa experiència militar a partir de 1941, convertint-se en l'elit tàctica dels partisans iugoslaus contra l'ocupació nazi. Aquesta doble condició de veterans d'Espanya i líders de la resistència els va elevar a la categoria de mite fundacional a la Iugoslàvia socialista, on més de cinquanta d'ells van rebre la màxima condecoració d'Heroi Popular.