Finlàndia
Els voluntaris finlandesos que van lluitar a les Brigades Internacionals van formar un contingent d'uns 225 a 250 combatents que, tot i la distància geogràfica, van viatjar clandestinament a Espanya per defensar la Segona República de l'avenç feixista. Organitzats en gran part pel Partit Comunista de Finlàndia (Suomen Kommunistinen Puolue o SKP), la majoria d'aquests voluntaris eren homes fets a les feines més dures: mariners, miners, llenyataires i obrers industrials acostumats a unes condicions físiques rigoroses. Com que el govern de Hèlsinki s'havia sumat al Tractat de No-Intervenció i prohibia l'allistament, el contingent es va nodrir especialment de la diàspora: molts eren exiliats polítics a la Unió Soviètica o immigrants finlandesos que s'havien establert prèviament als Estats Units i al Canadà (coneguts com els Finno-Americans i Finno-Canadians).
Atès que no tenien massa crítica suficient per constituir una brigada homogènia pròpia, els finlandesos van ser distribuïts segons el seu lloc de procedència i els idiomes que parlaven. Els que provenien directament de Finlàndia o de l'exili soviètic es van agrupar sobretot a la Companyia Finlandesa del Batalló Hans Beimler (integrat dins de la XI Brigada Internacional) o al costat d'altres combatents nòrdics al Batalló Thälmann. Per contra, el nodrit grup d'immigrants nòrdics que s'havien desplaçat des d'Amèrica del Nord —prop de 80 des dels Estats Units i més de 100 des del Canadà— es van incorporar en bloc al costat de les unitats anglosaxones com el Batalló Abraham Lincoln o el Batalló Mackenzie-Papineau de la XV Brigada. En aquestes unitats nord-americanes, els voluntaris finlandesos van ser especialment valorats i assignats a seccions d'alta responsabilitat tècnica, actuant molt sovint com a equips de metralladors a primera línia de foc.
La participació del col·lectiu finlandès va ser extremadament sagnant i marcada per la tragèdia. Es calcula que gairebé un terç dels voluntaris finlandesos (uns 70 o 80 combatents) van morir en sòl espanyol, caient en fronts tan durs com el de Madrid, Brunete o la sagnant Batalla de l'Ebre. Els que van sobreviure fins a la retirada de 1938 i van poder creuar els Pirineus van viure destins molt dispars. Els voluntaris americans i canadencs van retornar a la diàspora per continuar el seu activisme obrer, guardant com a tresor diaris i cartes escrits en finès enmig de la guerra. Tanmateix, per a aquells que van tornar a Hèlsinki el camí va ser amarg: en un país que pocs mesos després es veuria immers en la Guerra de l'Hivern contra la Unió Soviètica, els veterans de la guerra d'Espanya van ser estigmatitzats, considerats sospitosos de deslleialtat política per la seva ideologia d'esquerres i vigilats estretament pel govern.