Desertors

Darrere de l'èpica de la propaganda oficial, la cruesa dels fronts de batalla va covar una realitat molt més incòmoda i humana: la de la desil·lusió i la deserció. 

A mesura que la guerra s'allargava i batalles com les del Jarama, Brunete o l'Ebre es convertien en autèntics escorxadors, l'idealisme inicial de molts brigadistes es va anar esquerdant. La manca d'entrenament, l'escassetat de queviures, les línies de comandament fortament polititzades pel control estalinista i la brutalitat dels combats van empènyer centenars d'homes a replantejar-se la seva continuïtat en el conflicte. 

La deserció es va convertir en un tema tabú. Per al Servei d'Investigació Militar (SIM) i els comissaris polítics de la Internacional, abandonar el front no era només un acte de covardia, sinó una traïció directa a la revolució global. Per controlar la disciplina i castigar els insubordinats, es van crear estructures com la presó militar instal·lada al castell de Castelldefels, un lloc de reclusió destinat específicament a brigadistes desertors o culpables de greus faltes disciplinàries. Altres van ser enviats a camps de treball forçat, com el de la Pelosa, o directament executats en la clandestinitat de la rereguarda per mantenir la moral intacta. 

Fugir d'Espanya sent un brigadista estranger era una odissea gairebé impossible. Sense passaport —sovint confiscat pels oficials en arribar— i sense conèixer l'idioma ni el terreny, els pocs que aconseguien escapar de les trinxeres intentaven arribar a les ambaixades dels seus països a Madrid o creuar clandestinament la frontera cap a França.