Croats

La participació dels brigadistes croats en la Guerra Civil espanyola va ser massiva, altament organitzada i amb un pes militar decisiu. Integrats formalment dins del contingent dels voluntaris iugoslaus —coneguts popularment com els Španjolski borci ("lluitadors d'Espanya")—, els croats van constituir el grup ètnic i geogràfic més nombrós de tot el bloc balcànic, representant aproximadament el 48% dels prop de 1.700 voluntaris d'aquella regió. La majoria d'aquests homes procedien de zones litorals com Dalmàcia, Ístria o Rijeka, i molts d'ells ja s'havien hagut d'exiliar o havien patit la repressió del feixisme italià i de la dictadura monàrquica iugoslava, fet que va moure el seu allistament clandestí a través d'una xarxa coordinada pel Partit Comunista des de París. 

Sobre el terreny, els voluntaris croats van destacar com a soldats experimentats i valents a la primera línia de foc de les batalles més sagnants de la guerra, incloent-hi la defensa de Madrid, Brunete, Teruel i la decisiva Batalla de l'Ebre. Es van enquadrar principalment en unitats d'infanteria d'origen eslau i centreeuropeu, com el prestigiós Batalló Dimitrov o el Batalló Đuro Đaković (integrat posteriorment a la 129 Brigada Internacional). Un dels papers més rellevants el va exercir el croat Vladimir Ćopić, qui va arribar a comandar la XV Brigada Internacional i a assolir el rang de tinent coronel de l'Exèrcit Popular de la República. El cost humà d'aquesta mobilització va ser brutal: gairebé la meitat dels voluntaris iugoslaus van morir en combat, i els supervivents van patir un dur captiveri en camps d'internament francesos o espanyols un cop consumada la derrota republicana l'any 1939.