Brigadistes refugiats al Canadà després de la Guerra Civil

L'experiència dels brigadistes internacionals al Canadà després de la Guerra Civil espanyola va estar marcada per una profunda contradicció entre l'hostilitat del govern i la solidaritat de les classes populars. Al voltant de 1.600 voluntaris canadencs havien viatjat a Espanya de manera clandestina per formar el cèlebre batalló MacKenzie-Papineau (els Mac-Paps), desafiant la Llei de Sancions Estrangeres del seu propi govern que castigava amb la presó l'allistament en conflictes externs. Quan els supervivents van retornar entre 1938 i 1939, el govern del primer ministre Mackenzie King els va rebre amb un rebuig absolut, confiscant-los els passaports i posant-los sota la vigilància de la Reial Policia Muntada per por a la seva suposada militància comunista. Malgrat aquest buit oficial, el moviment obrer i milers de ciutadans canadencs els van acollir com a autèntics herois antifeixistes, organitzant comitès de benvinguda. Aquesta forta hostilitat governamental va fer que el Canadà, a diferència de Mèxic, no funcionés com un país d'asil per a brigadistes d'altres nacionalitats un cop acabada la guerra. De fet, l'estigma oficial va durar tant que, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, a molts veterans canadencs se'ls va prohibir inicialment allistar-se a l'exèrcit del seu propi país, i no va ser fins a finals del segle XX que la societat canadenca va començar a reconèixer institucionalment el seu sacrifici pioner contra el feixisme.