Arabs
A la historiografia de la Guerra Civil espanyola, la presència del món àrab se sol associar gairebé en exclusiva als "moros de Franco": les tropes regulars d'origen marroquí que el general colpista va fer servir com a força de xoc. No obstant això, existia un corrent paral·lel i molt menys conegut: el de prop de 1.000 voluntaris àrabs que van viatjar clandestinament a Espanya per integrar-se a les Brigades Internacionals i defensar la Segona República en nom de l'antifeixisme i l'anticolonialisme.
Aquests brigadistes procedien majoritàriament del Nord d'Àfrica i del Llevant mediterrani. S'estima que prop de 500 eren algerians (com l'anarquista Mohand Ameziane Saïl o el camperol Mohamed Hammis), uns 200 eren marroquins, i la resta es dividia entre sirians, palestins, libanesos, egipcis i iraquians. Molts es van inscriure a les llistes sota la nacionalitat francesa —atès que els seus països d'origen es trobaven sota règim colonial—, i els seus noms van ser sovint mal registrats, fet que va contribuir al seu oblit històric. El seu motiu per lluitar a Espanya era clar: entenien que la lluita global contra el feixisme era indestriable de la seva pròpia lluita d'alliberament nacional. Derrotar Mussolini a Espanya, per exemple, significava debilitar l'imperialisme italià que els oprimia a Líbia; derrotar Franco impedia que s'enfortís el colonialisme a la seva pròpia terra.
Tot i el seu lloable idealisme, la realitat d'aquests voluntaris a les trinxeres republicanes va estar marcada per una profunda incomprensió i una doble marginació. A diferència d'altres nacionalitats, els àrabs no van ser organitzats en un batalló propi; van ser dispersats en unitats com la XIV Brigada (francòfona) o la XV Brigada (anglòfona). Allà van haver de conviure amb el racisme involuntari i la desconfiança de molts comandaments i milicians republicans. El fort sentiment "anti-moro" generat a la zona republicana a causa dels excessos de les tropes colonials de Franco va provocar que aquests brigadistes fossin mirats sovint amb recel, i fins i tot titllats d'espies, malgrat estar vessant la seva sang pel mateix bàndol.
L'exemple més documentat d'aquesta vivència el trobem en el periodista i comunista palestí Najati Sidqi. Enviat per la Internacional Comunista a Espanya, Sidqi feia servir l'altaveu del front i programes de ràdio per llançar proclames en àrab dirigides als soldats marroquins de Franco, intentant convèncer-los que no lluitessin a favor dels qui colonitzaven la seva pàtria. A les seves memòries, escrits sota el pseudònim de Mustafa Ibn Jala, Sidqi reflecteix una amargor profunda pel menyspreu i el poc interès que la seva tasca de propaganda i la dels seus companys despertava entre els ministres i militars de la República, incapaços de veure la utilitat política de connectar amb el món àrab.
Quan la guerra va acabar, el destí d'aquests voluntaris va ser similarment fosc. Els qui procedien de països colonitzats per França o la Gran Bretanya van ser perseguits pels serveis secrets o reclosos en camps d'internament francesos. En tornar a les seves pàtries d'origen, molts van ser rebutjats per la societat local, que en aquells moments rebutjava el comunisme o considerava que havien anat a lluitar en una "guerra de blancs" aliada dels seus colonitzadors. Avui en dia, treballs de recuperació de memòria històrica, com el cèlebre documental Venís de lejos de la cineasta Amal Ramsis, intenten rescatar de l'anonimat l'experiència d'aquests homes que van creuar la Mediterrània per defensar una llibertat que a ells també els havia estat negada.
