Apàtrides
Dins dels aproximadament 35.000 voluntaris que van viatjar a Espanya per defensar la Segona República durant la Guerra Civil espanyola, el col·lectiu dels combatents apàtrides va representar una de les realitats més tràgiques i complexes del conflicte. A diferència d'altres brigadistes que, en acabar la guerra, podien tornar a les seves llars a França, el Regne Unit o els Estats Units, milers de voluntaris es trobaven en una situació de vulnerabilitat jurídica absoluta. No tenien cap passaport que els protegís ni cap país que els volgués acollir.
Aquest grup tan divers estava format principalment per tres perfils. En primer lloc, hi havia els exiliats de règims feixistes i autoritaris, com els alemanys de l'esquadra Thälmann o els italians de la columna Garibaldi. Molts d'ells havien estat desposseïts de la seva nacionalitat per la dictadura nazi o el feixisme de Mussolini a causa de la seva militància d'esquerres. En segon lloc, hi havia un gran nombre de voluntaris d'origen jueu (prop del 25% del total de les brigades), que fugien de la persecució generalitzada a l'Europa Central i de l'Est i viatjaven sense documents vàlids. Finalment, hi havia els ciutadans de democràcies com Bèlgica, el Canadà o els Països Baixos, on les lleis nacionals castigaven l'allistament en exèrcits estrangers amb la pèrdua automàtica de la ciutadania, convertint-los en apàtrides de facto en el moment de creuar la frontera espanyola.
El moment clau d'aquesta tragèdia va arribar el setembre de 1938, quan el president Juan Negrín va anunciar davant la Societat de Nacions la retirada unilateral de les Brigades Internacionals, esperant buidar el conflicte d'influència estrangera. Va ser llavors quan el drama dels apàtrides es va fer evident: prop de la meitat dels brigadistes supervivents no tenien on anar. Com a resposta humanitària i de reconeixement, el Govern republicà els va atorgar de manera oficial la nacionalitat espanyola d'honor. Agraïts, molts d'aquests nous ciutadans espanyols van rebutjar la repatriació i es van integrar directament a les unitats regulars de l'Exèrcit Popular per continuar lluitant a la batalla de l'Ebre i a la defensa de Catalunya.
Amb la caiguda de la República a principis de 1939, el destí d'aquests combatents va empitjorar dràsticament durant la Retirada cap a França. Les autoritats franceses, desbordades i sovint hostils, no els van tractar com a soldats, sinó com a "indesitjables” o refugiats perillosos, tancant-los en camps d'internament com el de Gurs, Argelers o Sant Cebrià. Els que van quedar atrapats a la zona nacional van ser enviats a camps de concentració franquistes com el de San Pedro de Cardeña. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació nazi de França, la condició d'apàtrida va esdevenir una sentència de mort: milers d'ells van ser lliurats a la Gestapo i deportats a camps d'extermini com Mauthausen, mentre que els supervivents que van aconseguir escapar van acabar formant el nucli dur de la Resistència francesa, continuant una guerra contra el feixisme que per a ells havia començat a les trinxeres d'Espanya.
