Presoners de guerra
Dins la tragèdia de la Guerra Civil espanyola, el destí dels voluntaris estrangers que van caure vius en mans de l'exèrcit franquista constitueix un dels capítols més foscos i pungents. Per al comandament nacional, capturar un membre de les Brigades Internacionals no significava empresonar un soldat enemic protegit per les convencions internacionals, sinó capturar un "interventor estranger", un element subversiu considerat il·legal. Ser brigadista i esdevenir presoner de guerra implicava entrar en un llimb legal on la supervivència penjava d'un fil finíssim gestionat per la venjança política i la fam.
En els primers compassos de la guerra, molts brigadistes van ser executats sumàriament immediatament després de ser capturats a les trinxeres. Tanmateix, a mesura que el conflicte s'allargava, el govern de Burgos va començar a utilitzar-los com a moneda de canvi econòmica i diplomàtica. Els reclusos estrangers supervivents van ser reclosos en condicions d'extrema duresa en centres de detenció específics, sent el més cèlebre el camp de concentració de San Pedro de Cardeña, a Burgos. Allà, milers d'estatunidencs, britànics, polonesos, alemanys i francesos van patir l'amuntegament, les malalties, l'asfíxia de la propaganda feixista i els càstigs físics diaris per part dels seus carcellers.
El dia a dia d'aquests presoners estava marcat per una despersonalització absoluta, tot i que van aconseguir articular xarxes clandestines de resistència i solidaritat dins els barracons, organitzant fins i tot petits periòdics secrets o classes d'idiomes per mantenir la moral de combat. El seu destí final depenia de la seva nacionalitat. Els brigadistes procedents de països com la Gran Bretanya o els Estats Units van tenir més oportunitats de ser intercanviats per presoners italians o alemanys capturats per la República, gràcies a les pressions dels seus respectius consolats. En canvi, el destí va ser tràgic per als voluntaris que provenien de l'Europa de l'Est o de països sota règims feixistes —com l'Alemanya nazi o la Itàlia de Mussolini—, ja que no tenien cap govern que els reclamés. Molts d'ells van passar directament de les presons franquistes als camps d'extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial.
Recuperar la memòria dels brigadistes presoners de guerra posa de manifest que la desfeta del front no posava fi al seu compromís. En les cel·les fredes de la dictadura, privats de llibertat i lluny de casa, aquells homes van continuar defensant la seva dignitat política i humana en condicions límit, testimonis directes d'una maquinària repressiva que pretenia castigar la seva decisió de creuar el món per combatre el feixisme.
