Bolívia

Els voluntaris bolivians de les Brigades Internacionals van formar un contingent petit, estimat en una quinzena de combatents, però carregat d'una forta significació política i intel·lectual dins de la solidaritat llatinoamericana amb la Segona República Espanyola. A diferència d'altres països amb mobilitzacions obreres massives, la participació boliviana va estar fortament marcada per joves estudiants, escriptors i exiliats polítics que residien a Europa o en països veïns com l'Argentina i Xile, molts d'ells radicalitzats després de viure el trauma bèl·lic de la Guerra del Chaco (1932-1935).

A causa del seu reduït nombre, no van formar una unitat pròpia, sinó que es van integrar dispersament en companyies de parla hispana, principalment a la XV Brigada Internacional (en unitats com el Batalló Mackenzie-Papineau o reforçant contingents espanyols) i a la XIII Brigada Internacional (Dąbrowski). Entre els combatents destacats hi va haver perfils com el del jove idealista José María Lanza, així com intel·lectuals vinculats a l'esquerra revolucionària boliviana que van veure en els camps de batalla de Madrid, Jarama i l'Ebre la primera gran trinxera global contra el feixisme. En acabar la guerra el 1939, el destí d'aquests voluntaris va ser especialment complex: en no poder tornar immediatament a una Bolívia sota governs conservadors i inestables, molts van patir el rigor dels camps de concentració francesos de la platja de Saint-Cyprien i Gurs, on alguns van aconseguir escapar gràcies a les xarxes d'evacuació organitzades per diplomàtics llatinoamericans com Pablo Neruda cap a Xile, portant amb ells una valuosa experiència política que marcaria els moviments revolucionaris bolivians de les dècades següents.