Article publicat a La Vanguardia el dia 26 d'abril de 2015 per Teresa Sesé.
A finals del 1936 va salpar de Nova York un vaixell amb els primers nord-americans que al cap d’uns mesos arribarien a Espanya per lluitar en la defensa de la República durant la Guerra Civil. La llegendària Brigada Abraham Lincoln va arribar a reunir 3.500 voluntaris, joves idealistes i conscienciats que van combatre en cruentes batalles com la del Jarama, Belchite, Terol o Brunete.
Només en van tornar la meitat.
Entre ells, Harry Randall, fotògraf i cameràman que entre l’agost del 1937 i el setembre del 1938 va capturar milers d’imatges i va filmar desenes d’hores de combats i de vida quotidiana a la rereguarda.
Randall tenia 21 anys i es va assignar la missió de crear un registre gràfic de l’activitat dels brigadistes per publicar-lo en el Butlletí de la Brigada de Voluntaris de la Llibertat i diversos mitjans d’informació dels Estats Units, Anglaterra i el Canadà. El 1999 tot aquell material, que s’havia anat dispersant, va ser donat a l’arxiu de la Brigada Abraham Lincoln i posteriorment va ser adquirit per la Universitat de Nova York. Però a casa seva, a Arizona, va quedar adormida una pel·lícula de només una hora, de la qual no se’n va saber res fins després de la seva mort, fa poc més de dos anys, quan un familiar de Randall la va rescatar d’un calaix i la va posar al domini públic. L’artista Francesc Torres (Barcelona, 1948) se serveix ara d’aquesta troballa per a un projecte potent i evocador que, més enllà del seu valor documental, reflexiona sobre l’aclaparadora indiferència de la història amb els seus protagonistes anònims, en aquest cas els soldats que van participar en la contesa.
What does history know of nail biting ? (Què sap la història sobre mossegar-se les ungles ?), el títol de l’obra audiovisual que fins al 7 de juny s’exhibeix al Museu Davies del Wellesley de Boston, ha estat pres d’una frase de la novel · la El cero y el infinito, d’Arthur Koestler, i fa referència a aquells temps morts que han de suportar els soldats abans d’entrar en combat. De fet, bona part del metratge de Randall “és un escenari de mort, però és la vida”. Veiem els soldats com mengen, s’afaiten, escriuen cartes recolzats en uns sacs, fan bromes o es banyen nus al riu. No apareix ni un mort, ni un tret. “ En l’última seqüència els veiem marxar a les trinxeres, però la resta mostra tot el que passa mentre no passa res, que és el 95 % del temps en què estàs en guerra. Per cada tret que engegues passen un munt d’hores i l’avorriment t’envaeix fins al moll de l’os. És molt més interessant que veure gent disparant trets ”, opina Torres.
Es podria pensar que aquesta també era la idea de Randall quan va rodar la cinta, si no fos perquè no es tracta d’una pel·lícula amb una progressió narrativa lineal, sinó d’una successió d’imatges i seqüències sense ordre ni lògica aparent que, a falta d’una teoria millor, a Torres se li ocorre que s’ha de tractar de material de descart, tot allò que no li servia per a finalitats propagandístiques (animar les tropes i reclutar nous voluntaris per a la causa de la República), “cosa que explicaria, a més, que se’l pogués emportar de tornada als Estats Units”, especula.
“Però és en aquesta falta d’ordre narratiu on crec que rau la seva fenomenal força evocadora. Les imatges no expliquen res més que a si mateixes. El que veiem és l’enregistrament documental exacte d’un esdeveniment històric i alhora una metàfora de la fragilitat de la història i la memòria”, afegeix. Torres no interfereix en el material, procurant de “respectar aquesta pàtina de troballa arqueològica en estat pur abans de ser investigada i desxifrada”, i únicament incorpora de forma puntual i, a tall de contrapunt, imatges actuals rodades per ell mateix a tres dels llocs que apareixen a la pel·lícula: Ambite, Terol i Gandesa. A Ambite, Guadalajara, en el que va ser un antic molí reconvertit en un centre de descans i rehabilitació per als oficials de les Brigades Internacionals, veiem l’escriptor Ernest Hemingway amb Martha Gellhorn, a la qual acabava de conèixer. Aquell indret, ens mostra Torres, ara és un centre d’acollida per a immigrants sense papers i de drogoaddictes en procés de desintoxicació.
L’artista ha concebut fins a tres versions de l’obra. La instal·lació que ara s’exhibeix a Boston consta de tres pantalles. Al centre s’hi projecta la pel·lícula, i als laterals s’hi van succeint retrats dels brigadistes. Totes dues mostren les mateixes cares, amb els noms impresos en vermell, però en ordre invers, de tal manera que només hi ha un retrat que apareix durant un moment en els dos costats. És el de Willis, boxejador afroamericà que va morir en combat. Fins a Espanya n’havien arribat un centenar. El Lincoln va ser l’única unitat nord-americana integrada per soldats de totes la races i per primera vegada oficials negres comandaven tropes blanques. “A Espanya va ser on per primera vegada, sent negre, em vaig sentir lliure”, va afirmar Jimmy Yates, poc abans de morir, el 1993.
Francesc Torres, artista que ha indagat com pocs en qüestions relacionades amb la memòria i la Guerra Civil, ha incorporat també una banda sonora composta per un altre veterà de l’Abrahan Lincoln, el músic d’avantguarda Conlon Nancarrow, famós pels seus concerts de piano mecànic, que a la seva tornada als Estats Units, com la majoria d’aquells joves que van tenir la sort de tornar amb vida, va ser víctima del maccarthisme i va acabar exiliant-se anys després a Mèxic, on va morir en la dècada dels vuitanta.
