Sud-africans

Els brigadistes de Sud-àfrica van conformar un contingent petit, estimat en unes poques desenes de voluntaris, però extremadament significatiu per la seva enorme càrrega simbòlica d'oposició precoç al racisme i al feixisme des del continent africà. La Unió Sud-africana de la dècada de 1930 estava immersa en un procés profund de segregació racial que consolidava els fonaments de la futura era de l'apartheid, la qual cosa va fer que la majoria d'aquests voluntaris fossin activistes del Partit Comunista de Sud-àfrica, sindicalistes actius de les conques mineres de l'est d'oest (el Witwatersrand) i estudiants d'esquerres decidits a aturar el feixisme global abans que s'estengués per tot el món. A causa dels vincles polítics, lingüístics i de transport que unien el país amb l'Imperi Britànic, la majoria dels brigadistes sud-africans van viatjar de manera clandestina fins a Europa o des de Londres i es van integrar majoritàriament en el Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional, tot i que d'altres de parla afrikaans o d'origen jueu i alemany van preferir unitats com la Brigada Thälmann o la Lincoln. 

Van combatre com a tropes de xoc en l'heroica i sagnant batalla del Jarama el febrer de 1937, on la seva unitat va patir una aniquilació gairebé total, així com a Brunete, Teruel i la batalla de l'Ebre. Després de la desmobilització i el posterior triomf del franquisme, el retorn dels voluntaris supervivents a la seva terra natal va estar marcat per l'hostilitat governamental, sent estigmatitzats com a «agitadors comunistes» i posats sota estreta vigilància de la policia secreta, especialment després que el Partit Nacional guanyés les eleccions el 1948 i oficialitzés l'apartheid. Diversos d'ells es van unir posteriorment a la lluita clandestina antiracial interna al costat de figures del Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela, unint per sempre el fil històric de l'antifeixisme europeu a les trinxeres ibèriques amb el de l'alliberament nacional al sud de l'Àfrica.