Llatinoamericans
Quan el juliol de 1936 el feixisme va esquerdar el cel d'Espanya, el ressò del conflicte va creuar instantàniament l'oceà Atlàntic, commovent una Amèrica Llatina que compartia amb la península vincles de sang, llengua i dolor històric. Més enllà dels trenta-cinc mil voluntaris europeus i estatunidencs de les Brigades Internacionals, prop de dos mil combatents llatinoamericans van emprendre un viatge a la inversa de la història: van deixar les seves pàtries per defensar la jove República espanyola, entenent que a Madrid es lliurava la mateixa batalla per la llibertat que ells sostenien contra les dictadures i l'oligarquia a la seva pròpia terra.
Aquest contingent, d'una riquesa humana extraordinària, va arribar de gairebé tots els confins del continent. Des de les contribucions més nombroses de Cuba, l'Argentina i el Mèxic —país que a més va oferir un suport diplomàtic i armamentístic crucial a la causa republicana—, fins a delegacions menors però igualment entregades de Xile, Veneçuela, Colòmbia o l'Uruguai. No formaven un bloc homogeni: entre ells hi havia intel·lectuals refinats, estudiants idealistes, obrers sindicalistes i exiliats polítics que ja sabien què significava viure sota el jou de la repressió.
A diferència d'altres nacionalitats, els llatinoamericans no es van agrupar de manera majoritària en una sola unitat tancada. Tot i que molts d'ells es van integrar a la cèlebre Brigada Lincoln o en unitats d'expressió hispana com la Centúria Antonio Guiteras, la seva llengua materna els va permetre fondre's de manera natural amb l'exèrcit regular i les milícies populars espanyoles. Van servir com a comissaris polítics, oficials de primera línia, metges i corresponsals de guerra, actuant com un pont cultural i humà insubstituïble entre els voluntaris d'arreu del món i el poble espanyol en armes.
Noms com el de l'escriptor cubà Pablo de la Torriente Brau, caigut heroicament al front de Majadahonda el desembre de 1936, o la presència de grans intel·lectuals com el poeta xilè Pablo Neruda i el peruà César Vallejo des de la rereguarda cultural, van donar veu i transcendència universal a aquest compromís. Aquells homes van combatre a la Universitat de Madrid, es van congelar a Terol i van patir el foc de l'artilleria a la Batalla de l'Ebre, demostrant que la solidaritat no entenia de distàncies oceàniques.
L'epíleg de la seva història va ser especialment cruel. Després de la desfeta de 1939, molts d'ells van patir l'infern dels camps de concentració francesos o van haver de tornar a uns països d'origen on sovint governaven règims autoritaris que els veien com a subversius perillosos. Durant dècades, el seu sacrifici va quedar arraconat en els marges dels llibres d'història. Malgrat l'oblit oficial, les seves petjades en la terra d'Espanya recorden que, quan la llibertat va ser amenaçada, la solidaritat llatinoamericana no es va quedar en paraules, sinó que es va escriure amb la sang d'una fraternitat universal.
