Brasil

Els brigadistes brasilers conformen una de les pàgines més heroiques i menys conegudes de la participació llatinoamericana a la Guerra Civil Espanyola, estimant-se que entre 30 i 50 voluntaris van viatjar clandestinament per defensar la Segona República Espanyola. La immensa majoria d'aquests combatents provenia de les files de l'Aliança Nacional Alliberadora (ANL) i del Partit Comunista del Brasil, molts dels quals havien participat en l'aixecament armat de 1935 contra la dictadura de Getúlio Vargas. Després del fracàs d'aquella revolta, anomenada popularment la Intentona Comunista, dotzenes de militants van haver d'exiliar-se a Europa, principalment a França, on van trobar en la convocatòria de les Brigades Internacionals una oportunitat directa per continuar la seva lluita contra el feixisme global. Enquadrats majoritàriament en la XV Brigada Internacional (com la mítica Columna Connolly o el Batalló Lincoln) i a la Garibaldi, els voluntaris brasilers van destacar pel seu alt nivell ideològic i el seu compromís combatiu en batalles crucials com les de Madrid, el Jarama, Brunete i el front d'Aragó.

Entre les figures més destacades d'aquest contingent es troba Apollonio de Carvalho, un jove oficial de l'exèrcit brasiler expulsat per les seves idees polítiques que va arribar a Espanya el 1937, on va lluitar com a oficial d'artilleria a les batalles de Brunete i de l'Ebre, aconseguint el grau de capità de la República. Un altre combatent central va ser Carlos da Costa Leite, un metge militar i militant històric que va organitzar serveis de salut al front i va atendre centenars de ferits en condicions extremes. També destaca el llegat de voluntaris com Dinarco Reis, conegut com el "tinent vermell", un aviador militar que a Espanya va haver de lluitar a la infanteria a causa de la manca d'avions de la República, i Alberto Bomilcar Besouchet, un intel·lectual i periodista que va perdre la vida en els combats de l'Ebre el 1938. La trajectòria d'aquests homes va estar marcada per una persecució constant, ja que el govern de Vargas no només els va retirar la nacionalitat brasilera, sinó que va col·laborar activament amb els serveis d'intel·ligència franquistes per vigilar-los.

Després de la derrota republicana el 1939, el destí dels supervivents brasilers va ser extremadament dur, sent tancats inicialment en camps de concentració francesos com els d'Argelers i Gurs. No obstant això, molts d'ells no van abandonar les armes; el mateix Apollonio de Carvalho es va unir a la Resistència Francesa, on va esdevenir un dels líders de la guerrilla contra l'ocupació nazi a la regió de Lió, un fet que li valdria anys més tard la Legió d'Honor francesa. Quan finalment van poder retornar al Brasil un cop acabada la Segona Guerra Mundial, aquests veterans van ser clau en la reorganització dels moviments socials i de l'esquerra brasilera durant la segona meitat del segle XX. El llegat dels brigadistes brasilers roman com un dels exemples més purs d'internacionalisme solidari, recordant uns homes que van entendre que la llibertat del seu propi país també es decidia a les trinxeres d'Espanya.