Hospital de Castelló

Al mes de juliol de 1936, Castelló tenia un cens d'uns 308.000 habitants, dels quals 40.820 eren veïns de la capital. Per a l'assistència hospitalària d'aquesta població només hi havia l'Hospital Provincial (depenent de la Diputació Provincial), que atenia tota la patologia mèdica i quirúrgica, així com l'assistència psiquiàtrica de la província. En esclatar el conflicte bèl·lic el Consell Provincial de Sanitat, dependent del Comitè Executiu del Front Popular, estableix una xarxa hospitalària per a l'evacuació dels ferits del front més proper, el de Terol, i l'Hospital Provincial de Castelló esdevé el centre sanitari de referència.
En començar a arribar ferits dels fronts (fonamentalment Terol i en menor quantia de Madrid) a l'Hospital, aquests se seleccionen i segons la seva procedència són ingressats, és a dir, els pertanyents a l'estament militar ingressen a través de la Clínica Militar i, els voluntaris civils són ingressats a la part civil. Aquesta situació es mantindrà fins a la militarització total, de totes les unitats combatents de l'Exèrcit Republicà i de la militarització dels Hospitals de Sang; en aquell moment els ferits a la guerra, abandonaran els hospitals civils i seran atesos als hospitals militars. A Castelló es posa en pràctica aquesta militarització el 9 de Juliol de 1937, i es crea un Hospital Militar Base a la Caserna de Carabiners.
A la part civil de l'hospital s'atenen molts refugiats d'altres  indrets (Madrid, Màlaga, Almeria, Terol, Toledo, Còrdova, Granada, Jaén, Càceres, Badajoz, Saragossa, etc.), cosa que motiva un augment d'ingressos.
El servei de cirurgia de l'Hospital Provincial, dirigit pel Dr. D. Luis Batalla, va atendre des del començament de la guerra fins al 15 d'abril de 1937, un total de 738 combatents dels quals van necessitar intervenció 124, morint-ne 7. 
L'Hospital va ser evacuat 
als primers dies de juny de 1938.

Brigadistes per enquadrament